dimecres, 9 de març del 2011

Dia rodó


El dilluns passat m’havien citat en una entrevista a les dotze del migdia en un carrer de Barcelona que segons Google no existia. Abans de baixar a la capital vaig trucar a les oficines per tal de confirmar l’adreça i l’adreça que m’havien donat era correctíssima. Vaig baixar molt “follat” anant alerta amb tots els radars i no desgastar massa el pneumàtics i a dos quarts d’onze entrava al pàrking de la Illa diagonal. Just en aparcar va sonar el mòbil. Mentre parlava vaig aparcar, parar el motor i, sense deixar de parlar, vaig baixar del cotxe i enfilar les escales metàl·liques de l’aparcament.
A Barcelona el dia era gris. Vaig parar un taxi i li vaig donar l’adreça. El taxista no tenia ni punyetera idea de on era aquell carrer. Va consultar la guia i em va dir que no era lluny. A dos quart d’onze era davant les oficines. Per fer temps vaig entrar en una bar on hi havia WI-FI. Vaig repassar la “demo” i  tot estava ok. Molt bo! Poques vegades havia sortit tot tant rodó.
 A les dotze trucava a la porta de les oficines i una dona em va dir que el gerent li havia sortit un problema que no em podria atendre fins a les quatre!. Cap problema, a Barna sempre hi han coses per fer.
Feia set anys que volia anar al museu d’arts decoratives de Barna i ara era el moment. “A lo grande, res de metro, avui agafo un taxi!” Al arribar em vaig equivocar de porta i un senyor jubilat que escoltava la ràdio em va dir que era la l’altra porta. És al Palau Reial. Per arribar al museu has de travessar un jardí. Al arribar al palau, em vaig tornar a equivocar de porta. Quan vaig trobar la porta principal un agent de seguretat em va dir que el dilluns era trancat. Collons!
Vaig baixa a l’Illa Diagonal. Vaig entrar a una botiga de roba. Em vaig mirar uns pantalons de la talla 42. A unes postades a prop hi havia un suèter que m’agradava. Vaig intentar mirar l’etiqueta i una dependenta em va dir si em podia ajudar. “Busco la meva talla”. Sutilment em va dir que les talles de pijames anaven diferents! AH! No ho sabia. De fet no en volia cap de pijama. Però aquell podia servir per anar al carrer.
A l’anar a buscar el cotxe...hòstia! amb tota la moguda de parlar amb el mòvil no havia apuntat on era. Recordava haver baixat dues plantes. Una vagada al soterrani vaig començar a buscar-lo. De cop i volta em trobo a una noia de Berga. Els qui vàreu assistir en el mític concert de l’Home de la Barba al Bar el Centre és aquella a qui  li van dedicar una cançó. Quan li explico el meu problema del cotxe em diu que el mes segur és que estigui a dalt per les referències que li havia donat. És clar, és psicòloga, qualsevol no se’n fia. Pujo la planta i me la “patejo” tota. Res. Torno a la planta que jo pensava que havia deixat el cotxe. Just quan torno a passar pel lloc on em trobo la noia de Berga, al costat d’una columna lila hi havia el meu cotxe.
Vaig a l’empresa, faig la demo, em diuen que ja em diran alguna cosa i me’n torno a Berga. Un dia rodó.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Deures pel cap de setmana

Els deures que la meva filla ha de fer per aquest cap de setmana: demanar als pares un llibre de poemes ja que volen començar a treballar aquesta materia!!!! Algun consell? Li dono el del Casasses? O millor anar a comprar-ne un?!

dijous, 3 de febrer del 2011

Perdedor de la setmana

Ja tenim el perdedor de la setmana. Aquest el nombrem soci d'honor.

diumenge, 30 de gener del 2011

Va de video

http://www.youtube.com/watch?v=k5LmKNYTqvk

Maca la nena! la fem del club?

divendres, 28 de gener del 2011

Jo volia un llibre de poesia.

Fa temps que vull llegir un llibre de poemes, cosa que no he fet mai perquè a mi això de les metàfores m’atabala.  “Sinjosele, ara o mai”. “Doncs ara!”: vaig  a la llibreria i amb cara de Pablo Neruda busco la secció de Poesia. Dec conèixer com a molt quatre poetes. Un d’ells, és clar, en Casasses i l’altre, doncs sí, en Pablo Neruda. Els altres dos ara no me’n recordo però és igual. Doncs busco a la “C” de Casasses. Trobo un llibre de poemes d’en Casasses. Quina emoció. Nerviós obro el llibre i llegeixo el primer poema de la primera pàgina del llibre de poemes d’en Casasses. Mig l’entenc i em sorprenc a mi mateix. Parla de l’enamorament ( “que no sé es menos punki por estar enamorado”). Sense obrir cap més pàgina decideixo que aquest serà el meu primer llibre que compro de poesia. Cap a casa. Obro el llibre directament per la segona pàgina i em surt un escrit que no és pas un poema. Penso que és la introducció o els agraïments. Passo, jo vull poemes. Tercera pàgina: Igual!! Cap poema. Quarta pàgina i segueix sense haver-hi cap poema!! Fullejo les pàgines ràpidament i en cap apareix un poema!!!. A la contraportada explica que és un llibre de reculls d’articles d’opinió escrits per l’autor. Quines coses tenen els poetes. Un dia va! i fan un llibre que no és de poemes, el posen a la secció de pomes i au! ja vindrà l’usarak i el comprarà. Segur que si el posessin a la secció de llibres d’opinió no el compraria ningú. Al final: marketing. Au va. Esperaré trenta-sis any mes a comprar un llibre de poemes.

dimarts, 25 de gener del 2011

Mark Everett. Tot un ídol


Un dels  meus personatges de desgràcia preferits és  Mr E, líder de la banda Eels. En una entrevista que li fan a en Luis Tosar opina sobre el llibre que ha escrit l’E i, per mi, ho clava. Diu en Tosar :“Fascinat per la sinceritat, la brutal manera d’explicar desgràcies, l’estil sincer i directe que té Everett, és una cosa que m’agrada en la literatura i en la vida”.  O sigui: Mark Everett en tenim en un pedestal: Per la desgràcia i com ens l’expliques i per la música ( i com la toques!).