Dia rodó

El dilluns passat m’havien citat en una entrevista a les dotze del migdia en un carrer de Barcelona que segons Google no existia. Abans de baixar a la capital vaig trucar a les oficines per tal de confirmar l’adreça i l’adreça que m’havien donat era correctíssima. Vaig baixar molt “follat” anant alerta amb tots els radars i no desgastar massa el pneumàtics i a dos quarts d’onze entrava al pàrking de la Illa diagonal. Just en aparcar va sonar el mòbil. Mentre parlava vaig aparcar, parar el motor i, sense deixar de parlar, vaig baixar del cotxe i enfilar les escales metàl·liques de l’aparcament.

A Barcelona el dia era gris. Vaig parar un taxi i li vaig donar l’adreça. El taxista no tenia ni punyetera idea de on era aquell carrer. Va consultar la guia i em va dir que no era lluny. A dos quart d’onze era davant les oficines. Per fer temps vaig entrar en una bar on hi havia WI-FI. Vaig repassar la “demo” i  tot estava ok. Molt bo! Poques vegades havia sortit tot tant rodó.

 A les dotze trucava a la porta de les oficines i una dona em va dir que el gerent li havia sortit un problema que no em podria atendre fins a les quatre!. Cap problema, a Barna sempre hi han coses per fer.

Feia set anys que volia anar al museu d’arts decoratives de Barna i ara era el moment. “A lo grande, res de metro, avui agafo un taxi!” Al arribar em vaig equivocar de porta i un senyor jubilat que escoltava la ràdio em va dir que era la l’altra porta. És al Palau Reial. Per arribar al museu has de travessar un jardí. Al arribar al palau, em vaig tornar a equivocar de porta. Quan vaig trobar la porta principal un agent de seguretat em va dir que el dilluns era trancat. Collons!

Vaig baixa a l’Illa Diagonal. Vaig entrar a una botiga de roba. Em vaig mirar uns pantalons de la talla 42. A unes postades a prop hi havia un suèter que m’agradava. Vaig intentar mirar l’etiqueta i una dependenta em va dir si em podia ajudar. “Busco la meva talla”. Sutilment em va dir que les talles de pijames anaven diferents! AH! No ho sabia. De fet no en volia cap de pijama. Però aquell podia servir per anar al carrer.

A l’anar a buscar el cotxe...hòstia! amb tota la moguda de parlar amb el mòvil no havia apuntat on era. Recordava haver baixat dues plantes. Una vagada al soterrani vaig començar a buscar-lo. De cop i volta em trobo a una noia de Berga. Els qui vàreu assistir en el mític concert de l’Home de la Barba al Bar el Centre és aquella a qui  li van dedicar una cançó. Quan li explico el meu problema del cotxe em diu que el mes segur és que estigui a dalt per les referències que li havia donat. És clar, és psicòloga, qualsevol no se’n fia. Pujo la planta i me la “patejo” tota. Res. Torno a la planta que jo pensava que havia deixat el cotxe. Just quan torno a passar pel lloc on em trobo la noia de Berga, al costat d’una columna lila hi havia el meu cotxe.

Vaig a l’empresa, faig la demo, em diuen que ja em diran alguna cosa i me’n torno a Berga. Un dia rodó.